El conflicte tunisià des de la corresponsalia de Mas de Xaxàs al país Africà

UAB

El periodisme des de l’estima a l’ofici

Mas de Xaxàs ofereix una xerrada als seus alumnes de Periodisme sobre el conflicte a Tunis durant la seva feina com a corresponsal de la Vanguardia.

El periodista y llicenciat en Història Contemporània, Xavier Mas de Xaxàs, ha repassat els seus afers,  fites i recances viscudes durant la seva corresponsalia a Tunis, durant la setmana passada. El cronista de la Vanguardia, ha ofert una sessió especial plena d’anècdotes i situacions inversemblants, davant dels seus alumnes de Periodisme, de la UAB.

La vida d’un periodista no sempre és un camí de ” flors i violes”. És un trajecte dur i sembrat des de la persistència i la humilitat, valors que Mas de Xaxàs ha intentat transmetre des del niu del conflicte tunisià, des de les barriades més rebels, des dels enfocaments més crítics i ficticis del conflicte, però a la vegada nodrits de realitat.

El passat 12 de Gener, aterrava a l’aeroport de Cartago, Tunis, amb la intenció de cobrir el que es preveia com una revolució en tota regla: Els estudiants començaven a mobilitzar-se reclamant els seus drets i el professors els donaven suport des de l’ostracisme i l’agabellament insuls. Mentrestant, el passat 5 de Gener, el llicenciat en Informàtica, Mohamed Bouazizi es convertia en la primera víctima del tracte injust de la dictadura cap al seu poble. Un símptoma més de la imminent fuga del dictador Ben Ali i la seva família del país.

La revolta a les xarxes socials començava a fer efecte. Els grups de Facebook sota identitats falses eren tot un èxit.  Les classes mitjanes deixaven de banda la falta de resistència política i el vet a la premsa per convertir-se en informadors i inclús, Slim Amamou, el blogger que va passar de la presó al govern de transició. El camí cap a la democràcia semblava iniciar el seu recorregut en els carrers i els comerços.

Mentrestant, Mas de Xaxàs, allotjat a l’Hotel Àfrica, a l’avinguda Habib Bourguiba,(una de les més concorregudes de la ciutat tunisiana) s’encarregava d’anar a busca el problema al carrer, de presenciar in situ les manifestacions populars, en definitiva, de cercar la notícia. La seva feina constava en aconseguir “ser els ulls del diari que l’envia”, ser el més productiu possible i convertir-se en la informació de referència per damunt de les ràdios o televisions. 
http://videos.lavanguardia.es/internacional/20110113/54102030496/protestas-en-tunez.html(Video grabat des del telèfon mòbil de Mas de Xaxàs, a un barri de Tunis)

Les xarxes socials com twitter, han estat fonamentals perque Mas de Xaxàs estableixi un vincle d’interacció amb el lector àvid d’immediatesa i síntesi. Gràcies als seus tweets amb fotos o vídeos, ha ofert al lector una informació més àgil que qualsevol teletip d’agència. http://twitter.com/masdexaxas(Twitter de Mas de Xaxàs, indispensable durant el conflicte tunisià)

El corresponsal a Tunis per la Vanguardia, assegura que la redacció del diari és importantíssima en el procés de difusió d’informació, ja que és qui fa que la teva notícia,crònica o reportatge tingui valor i sigui important. El periodista i reporter de la secció internacional de la Vanguardia i docent de , Plàcid Garcia-Planas, ha estat el “culpable” de canalitzar les cròniques diàries de Mas de Xaxàs i ha assegurat que la feina del corresponsal és primordial per fer saber que pertot ar reu del món hi ha conflictes i problemes que s’han de noticiar i investigar. 

 http://www.laveudafrica.com/africa/Detsocietat.asp?id=1517&t=%22Los+libros+ya+no+hacen+la+revoluci%F3n%22.(Article sobre la llibreria Al Kitab de Mas de Xaxàs)

Acompanyant a Mas de Xaxàs i Garcia-Planas,la periodista i enviada especial a Brussel·les durant nou anys, i companya dels citats en la docència de Periodisme, Teresa Carreras, ha destacat l’autenticitat del periodista plural i la satisfacció de ser llegit, vist i escoltat pel públic.

A pesar del cansament, un no s’ha de deixar portar pel desànim si no s’aconsegueix el que t’havies plantejat i, en definitiva, intentar no defallir a pesar de la duresa de l’ofici.